Medicina Tradicional Xinesa

Orient és una cultura molt llunyana, gastronomía, costums i personalitats són ben diferents
a les occidentals. Una de les traces més notories en quan a diferencies culturals és la medicina.
El món ha evolucionat però la medicina tradicional xinesa ha pogut fer-se un lloc dins les medicines alternatives.

És considerada una de les formes més antigues de la medicina oriental, terme que engloba
també les altres medicines d'Àsia com els sistemes mèdics tradicionals de l'Índia, el Japó,
Corea, el Tibet i Mongòlia.

Aquesta medicina es fonamenta en una estructura  teòrica sistemàtica de naturalesa filosòfica.
La seva creença bàsica és que el cos humà disposa d'un sistema sofisticat per a localitzar les
malalties i dirigir energia i recursos per guarir els problemes per si mateix.


TÈCNIQUES TERAPEUTIQUES

1. Tui Na o Tuinà

Té en compte els meridians i els punts de l'acupuntura del cos. TUI NA és una paraula

que significa empènyer (TUI - 推) i agafar (NA - 拿), amb aquesta

tècnica es creu que es dispersen els blocatges energètics i

estimulen i donen energia. El seu objectiu és fer circular i

reequilibrar les energies.

2. Acupuntura

L'acupuntura (del llatí acus, «agulla», i punctura, «punció») és l'estimulació de punts

acupunturals de la pell del cos a través de mètodes diversos, com ara la penetració d'agulles

fines o l'aplicació d'escalfor, pressió o llum làser.

És una pseudomedicina nascuda a la Xina abans de l'aplicació del mètode científic que

proclama ser capaç de curar mitjançant l'aplicació d'agulles en punts estratègics del cos pels

que passa l'energia.

3. Moxa

Moxa (en xinès: 灸) és una teràpia de la medicina tradicional xinesa

que fa servir moxa, o l'herba del gènere artemísia. És important en la medicina

tradicional de Xina, Japó, Corea, Vietnam, Tibet, i Mongòlia. Normalment, es deixa envellir

l'artemísia i s'en fa un cigar, els practicants cremen aquest cigar. Es pot fer servir amb

acupuntura o de vegades es crema sobre la pell dels pacients.

4.Ventosateràpia

Fa servir petites tasses per a succionar la pell. La primera menció de ventosateràpia es troba

al Papir Ebers. En la medicina tradicional xinesa és un mètode per aplicar acupressió creant

el buit en la pell dels pacients. Amb això tracten el refredat comú, la pneumonia i la

bronquitis. Segons la Societat Americana contra el càncer no hi ha proves que la

ventosateràpia guareixi el càncer o cap altra malaltia.

5.Fitoteràpia xinesa

Malgrat el nom de fitoteràpia no només s'utilitzen vegetals sinó que també es fan servir

productes d'origen animal i mineral.

Actualment a més de les farmàcies de medicina tradicional xinesa que pesen i combinen al

moment els ingredients de cada fórmula, hi ha medicaments produïts a la mateixa Xina que

combinen les receptes per als problemes més comuns i les ofereixen com píndoles.

6.Teràpia alimentària xinesa o dietoteràpia xinesa

Es tracta de portar una dieta adequada i adient a la medicina tradicional xinesa.

7.Pràctiques físiques

Exercicis que integren la meditació relacionats amb la respiració i circulació de l'energia,

com el qi gong, el tai ji quan i altres arts marcialsinternes que poden contribuir al reequilibri

de l'organisme. Pràctiques com el zhan zhuang, el baduanjin i el lian gong són realitzades

actualment fora del context de les arts marcials.

Antigues llegendes segueixen les medicines alternatives, moltes d'aquestes són una tàctica per guanyar-se a la gent desesperada amb grans problemes de salut i la medicina tradicional xinesa no és l’excepció.

Efecte Placebo

Aquesta substància és important dins de les medicines alternatives ja que moltes empreses administren el placebo a persones les quals tot i no tenir cap malaltia o tenir una malaltia fàcilment curable milloren el seu estat degut a un medicament sense afectes aparents.

L’efecte placebo és el fenòmen pel qual els símptomes d’un pacient milloren degut a la suggestió mitjançant una substància inoqua, inhert com l’aigua o el sucre durant l’assaig clínic, és a dir, una substància sense efectes directes amb el tractament d’una malaltia.

La explicació fisiològica seria la estimulació d’una zona determinada del cervell que donaria la millora sintomàtic del pacient en qüestió. Amb unes altres paraules, el propi malalt pot autoinfluenciar-se per la sensació de ser tractat o l’esperança de curació, i com a resultat pot notar una millora notable a partir de la suggestió. Aquest tractament no funciona ni amb tots els pacients de la mateixa manera ni amb les malalties.

Dins dels estudis mèdics, es pot comprobar l’eficàcia d’un determinat medicament en una malaltia a través de la comparació amb les pastilles placebo i per tant, es decideix administrar-la en el tractament de manera seria en un pacient.

A més a més, els metges segueixen les estratègies denominades doble i triple ceg que impedeixen que els investigadors puguin saber si aquella substància és placebo o no i per tant, arribin a les conclusions dels prejudicis d’aquest en els cossos dels pacients que ingereixen aquest medicament.

La ingestió de placebo es pot receptar a persones amb un desequilibri mental com per exemple l’hipocondría que consisteix en el pensament d’un pacient que creu que pateix una malaltia i que amb aquest tractament, tot i que ell pensa no ser placebo, podrá curar la seva “malaltia" a partir de les mateixes. A curt termini aquest procés psicològic gràcies al tractament de placebo pot ser útil però la malaltia psicològica que el pacient realment pateix hauria de ser tractada ja que en un futur tornarà a suggerir una malaltia inexistent i per tant haurien de tornar a ingerir aquest tractament de per vida encara ser un medicament inocu.

L’efecte placebo controversa directament amb el que és ètic i el que es moral. Les diferències entre els dos bàndols, els que estan a favor i els que no ho estan, confronten en la legalitat d’aquest medicament i per tant en l’aspecte d’enganyar a les persones a través de la suggestió.

Per finalitzar, hauríem de radicar vers els efectes de l’administrament d’aquesta substància en malalties de curament en el que el propi cos acaba amb la malaltia en si i, d’altra banda, quan una persona pateix una perturbació mental i psíquica i per tant la seva pròpia ment crea una malaltia innexistent i, alhora, la cura a partir del placebo.

Homepatia

La homeopatía (del griego ὅμοιος [hómoios], ‘igual’, y πάθος [páthos], ‘dolencia’) es un sistema de medicina alternativa creado en 1796 por Samuel Hahnemann basado en su doctrina de «lo similar cura lo similar», que sostiene que una sustancia que cause los síntomas de una enfermedad en personas sanas curará lo similar en personas enfermas.

Hahnemann creía que las causas subyacentes de las enfermedades eran fenómenos que llamó miasmas y que los remedios homeopáticos actuaban sobre ellos. Estos son preparados por diluciones sucesivas de la sustancia elegida en alcohol o agua destilada, seguidas de un enérgico golpe a un cuerpo elástico (usualmente un libro encuadernado en cuero).

Usualmente la dilución continúa mucho más allá del punto donde ya no permanecen moléculas de la sustancia original.

La insistencia de su uso, a pesar de la ausencia de evidencia sobre su eficacia, ha llevado a caracterizarla dentro de las comunidades científica y médica como una farsa.

Algunos homeópatas modernos han considerado bases más esotéricas para la preparación de remedios, conocidos como "imponderables" debido a que no se originan a partir de una sustancia, sino de una energía electromagnética que supuestamente fue "capturada" en el alcohol o lactosa. Los ejemplos incluyen rayos X y luz solar. Algunos homeópatas también usan técnicas que son consideradas por otros practicantes como controvertidas. Estas incluyen "remedios de papel", en los que se escribe la sustancia y la disolución en piezas de papel y estas se prenden a la ropa del paciente, se guarda en su bolsillo o se ubican bajo vasos de agua que se les da a los pacientes, además del uso de la radiónica para preparar remedios

.

Rebuig dels òrgans

Els transplantaments poden salvar vides però no és tan senzill. Hi ha un gran problema: l’òrgan no sempre és acceptat pel cos del receptor.                                                                                          És per aixó que un dels majors problemes que causa un transplantament és el rebuig del nou òrgan.

El cos del receptor reconeix l’òrgam com un objecte maligne i extrany i l’intenta eliminar. Aquest event fa que el transplantament fracassi.

El rebuig es dona a terme a causa de la presencia d’HLA a la superfície de les cèlules.

L’HLA és una proteïna única per a cada persona i si el cos troba un HLA extrany, el sistema immunitari es dispara i elimina l’òrgan.

Hi ha de diversos tipus: El rebuig hiperagut és una resposta del sistema del complement que es produeix en receptors de trasplantament amb anticossos contra el donant ja existents (per exemple, els anticossos sanguinis AB0). Aquest rebuig es produeix uns minuts després del trasplantament i ha de ser eliminat immediatament per evitar una síndrome de resposta inflamatòria sistémica.

El rebuig agut pot començar a partir d'una setmana després del trasplantament (a diferència del rebuig hiperagut, que es produeix de manera relativament immediata). El risc de patir aquest tipus de rebuig és màxim en els tres primers mesos després del trasplantament. Tot i això, també es pot produir al cap d'uns anys. Un episodi puntual de rebuig agut no és un problema greu si es tracta adequadament, i rarament desemboca en una disfunció de l'òrgan.

L'expressió rebuig crònic va ser inicialment emprada per denominar a una pèrdua de funció a llarg termini en òrgans trasplantats associada a un procés de fibrosi dels vasos sanguinis de l'empelt trasplantat. Però ara per ara, aquesta patologia és denominada com vasculopatia de l'empelt. El terme rebuig crònic està reservat a casos de rebuig amb una resposta immune inflamatòria contra d'empelt del que actualment se sap poca cosa.

Per evitar el rebuig es fan servir dues estratègies:

Fer servir donants compatibles: Persones amb proteïnes HLA similars.

Fàrmacs immunosupressors: Són medicaments que redueixen l’activitat del sistema immunitari. Així s’evita la destrucció de l’òrgan.

En conclusió, la ciència mèdica ha descobert formes d’intentar reduïr aquesta barrera natural que fa el cos envers l’òrgan rebut per fer que el receptor pugui portar a terme una vida normal.

La donació d'òrgans

Espanya és el primer país del món en la donació d’òrgans el que demostra una gran solidaritat com a societat. 40,2 mil·lions de donants al any.

Hi ha tres tipus de donacions, de sang, medul·la òssea i d’òrgans.

En el cas de la donació de sang o de medul·la òssia. El donant pot regenerar el teixit extret sense cap molèstia.

En canvi en la donació d’òrgans.

La majoria dels òrgans que es transplanten procedeixen de persones que acaben de morir i han expressat la se va intenció de donar. Si no legalment no es podría realitzar aquesta donació. El donant ha de firmar un document expresant la seva intenció de donar òrgans.

Qualsevol persona pot ser donant. Però s’ha d’expressar en vida el desitg per després de la mort.

Tot aquest procés està coordinat per l’Organització Mundial de Trasplantaments que s’encarrega entre d’altres funcions de buscar el receptor més apropiat d’òrgans.

Actualment s’està realizant una investigació d’òrgans sintètics per generar més quantitat d’òrgans funcionals per transplantaments i reduir les llistes d’espera.

Un òrgan artificial és un dispositiu artificial que es implanta o integrat en un ésser humà per substituir l'òrgan d'una persona, amb el propòsit de restaurar una funció específica o un grup de funcions relacionades, de manera que el pacient pot tornar a una vida tan normal com sigui possible. La funció de substitució no necessàriament ha d'estar relacionada amb el suport vital.

Les donacions són molt importants per la nostra societat ja que el nivell de mortalitat sería molt alt, ademés  s’ha de seguir apostant per la fabricació d’òrgans artificials ja que suposa un gran avanç per la nosotra vida ja que sustituiràn òrgans dificils de transplantar.

Tipus de Transplantaments

Els transplantaments han avançat exponencialment en aquests darrers anys. La medicina és capaç d’intervenir en qualsevol òrgan per poder abastir una malaltia o una infecció del receptor a través del donant i el risc. 

Avui dia, un transplantament d’òrgans és una intervenció més que un pacient pateix per una necessitat i gairebé sense riscs.

Dins d’aquests,  podem distingir diversos tipus de transplantaments segons el donant i el receptor. L’autotransplantament, es dóna quan tant el donant i el receptor són la mateixa persona. No existeix el rebuig ja que és la mateixa persona qui transplanta per exemple un teixit d’una a una altre part del seu cos. En un altre tipus de transplantaments trobem l’isotransplantament, el donant i el receptor són bessons idèntics. En aquest cas el rebuig és pràcticament nul.L’al·lotransplantament el trobem en aquell cas que el donant i el receptor són dues persones diferents i es necessita un donant compatible i el receptor de seguir un tractament immunosupressor. Per últim, trobem el xenotransplantament, el donant i el receptor són individus de diferents espècies. El risc de rebuig és d’elevades probabilitats.

Per concluir, podem dir tot i les probabilitats de rebuig en cadascun dels tipus de transplantaments, els avenços mèdics es fan cada vegada més ràpids i actualment, es fan possibles idees que fa uns anys semblaven pràcticament impossibles.