Rebuig dels òrgans

Els transplantaments poden salvar vides però no és tan senzill. Hi ha un gran problema: l’òrgan no sempre és acceptat pel cos del receptor.                                                                                          És per aixó que un dels majors problemes que causa un transplantament és el rebuig del nou òrgan.

El cos del receptor reconeix l’òrgam com un objecte maligne i extrany i l’intenta eliminar. Aquest event fa que el transplantament fracassi.

El rebuig es dona a terme a causa de la presencia d’HLA a la superfície de les cèlules.

L’HLA és una proteïna única per a cada persona i si el cos troba un HLA extrany, el sistema immunitari es dispara i elimina l’òrgan.

Hi ha de diversos tipus: El rebuig hiperagut és una resposta del sistema del complement que es produeix en receptors de trasplantament amb anticossos contra el donant ja existents (per exemple, els anticossos sanguinis AB0). Aquest rebuig es produeix uns minuts després del trasplantament i ha de ser eliminat immediatament per evitar una síndrome de resposta inflamatòria sistémica.

El rebuig agut pot començar a partir d'una setmana després del trasplantament (a diferència del rebuig hiperagut, que es produeix de manera relativament immediata). El risc de patir aquest tipus de rebuig és màxim en els tres primers mesos després del trasplantament. Tot i això, també es pot produir al cap d'uns anys. Un episodi puntual de rebuig agut no és un problema greu si es tracta adequadament, i rarament desemboca en una disfunció de l'òrgan.

L'expressió rebuig crònic va ser inicialment emprada per denominar a una pèrdua de funció a llarg termini en òrgans trasplantats associada a un procés de fibrosi dels vasos sanguinis de l'empelt trasplantat. Però ara per ara, aquesta patologia és denominada com vasculopatia de l'empelt. El terme rebuig crònic està reservat a casos de rebuig amb una resposta immune inflamatòria contra d'empelt del que actualment se sap poca cosa.

Per evitar el rebuig es fan servir dues estratègies:

Fer servir donants compatibles: Persones amb proteïnes HLA similars.

Fàrmacs immunosupressors: Són medicaments que redueixen l’activitat del sistema immunitari. Així s’evita la destrucció de l’òrgan.

En conclusió, la ciència mèdica ha descobert formes d’intentar reduïr aquesta barrera natural que fa el cos envers l’òrgan rebut per fer que el receptor pugui portar a terme una vida normal.

La donació d'òrgans

Espanya és el primer país del món en la donació d’òrgans el que demostra una gran solidaritat com a societat. 40,2 mil·lions de donants al any.

Hi ha tres tipus de donacions, de sang, medul·la òssea i d’òrgans.

En el cas de la donació de sang o de medul·la òssia. El donant pot regenerar el teixit extret sense cap molèstia.

En canvi en la donació d’òrgans.

La majoria dels òrgans que es transplanten procedeixen de persones que acaben de morir i han expressat la se va intenció de donar. Si no legalment no es podría realitzar aquesta donació. El donant ha de firmar un document expresant la seva intenció de donar òrgans.

Qualsevol persona pot ser donant. Però s’ha d’expressar en vida el desitg per després de la mort.

Tot aquest procés està coordinat per l’Organització Mundial de Trasplantaments que s’encarrega entre d’altres funcions de buscar el receptor més apropiat d’òrgans.

Actualment s’està realizant una investigació d’òrgans sintètics per generar més quantitat d’òrgans funcionals per transplantaments i reduir les llistes d’espera.

Un òrgan artificial és un dispositiu artificial que es implanta o integrat en un ésser humà per substituir l'òrgan d'una persona, amb el propòsit de restaurar una funció específica o un grup de funcions relacionades, de manera que el pacient pot tornar a una vida tan normal com sigui possible. La funció de substitució no necessàriament ha d'estar relacionada amb el suport vital.

Les donacions són molt importants per la nostra societat ja que el nivell de mortalitat sería molt alt, ademés  s’ha de seguir apostant per la fabricació d’òrgans artificials ja que suposa un gran avanç per la nosotra vida ja que sustituiràn òrgans dificils de transplantar.

Tipus de Transplantaments

Els transplantaments han avançat exponencialment en aquests darrers anys. La medicina és capaç d’intervenir en qualsevol òrgan per poder abastir una malaltia o una infecció del receptor a través del donant i el risc. 

Avui dia, un transplantament d’òrgans és una intervenció més que un pacient pateix per una necessitat i gairebé sense riscs.

Dins d’aquests,  podem distingir diversos tipus de transplantaments segons el donant i el receptor. L’autotransplantament, es dóna quan tant el donant i el receptor són la mateixa persona. No existeix el rebuig ja que és la mateixa persona qui transplanta per exemple un teixit d’una a una altre part del seu cos. En un altre tipus de transplantaments trobem l’isotransplantament, el donant i el receptor són bessons idèntics. En aquest cas el rebuig és pràcticament nul.L’al·lotransplantament el trobem en aquell cas que el donant i el receptor són dues persones diferents i es necessita un donant compatible i el receptor de seguir un tractament immunosupressor. Per últim, trobem el xenotransplantament, el donant i el receptor són individus de diferents espècies. El risc de rebuig és d’elevades probabilitats.

Per concluir, podem dir tot i les probabilitats de rebuig en cadascun dels tipus de transplantaments, els avenços mèdics es fan cada vegada més ràpids i actualment, es fan possibles idees que fa uns anys semblaven pràcticament impossibles.