Els transplantaments poden salvar vides però no és tan
senzill. Hi ha un gran problema: l’òrgan no sempre és acceptat pel cos del
receptor.
És per aixó que un dels majors problemes que causa un transplantament és
el rebuig del nou òrgan.
El cos del receptor reconeix l’òrgam com un objecte maligne
i extrany i l’intenta eliminar. Aquest event fa que el transplantament
fracassi.
El rebuig es dona a terme a causa de la presencia d’HLA a la
superfície de les cèlules.
L’HLA és una proteïna única per a cada persona i si el cos
troba un HLA extrany, el sistema immunitari es dispara i elimina l’òrgan.
Hi ha de diversos tipus: El rebuig hiperagut és una resposta
del sistema del complement que es produeix en receptors de trasplantament amb anticossos
contra el donant ja existents (per exemple, els anticossos sanguinis AB0).
Aquest rebuig es produeix uns minuts després del trasplantament i ha de ser
eliminat immediatament per evitar una síndrome de resposta inflamatòria sistémica.
El rebuig agut pot començar a partir d'una setmana després
del trasplantament (a diferència del rebuig hiperagut, que es produeix de
manera relativament immediata). El risc de patir aquest tipus de rebuig és
màxim en els tres primers mesos després del trasplantament. Tot i això, també
es pot produir al cap d'uns anys. Un episodi puntual de rebuig agut no és un
problema greu si es tracta adequadament, i rarament desemboca en una disfunció
de l'òrgan.
L'expressió rebuig crònic va ser inicialment emprada per
denominar a una pèrdua de funció a llarg termini en òrgans trasplantats
associada a un procés de fibrosi dels vasos sanguinis de l'empelt trasplantat.
Però ara per ara, aquesta patologia és denominada com vasculopatia de l'empelt.
El terme rebuig crònic està reservat a casos de rebuig amb una resposta immune
inflamatòria contra d'empelt del que actualment se sap poca cosa.
Per evitar el rebuig
es fan servir dues estratègies:
Fer servir donants compatibles: Persones amb proteïnes HLA
similars.
Fàrmacs immunosupressors: Són medicaments que redueixen
l’activitat del sistema immunitari. Així s’evita la destrucció de l’òrgan.
En conclusió, la ciència mèdica ha descobert formes d’intentar
reduïr aquesta barrera natural que fa el cos envers l’òrgan rebut per fer que
el receptor pugui portar a terme una vida normal.
